Cada sessió de psicomotricitat és
diferent igual que cada nen.
Durant aquest mes que he estat
a l’escola mai havia vist a una de les nenes jugar a les sessions de
psicomotricitat, cosa que tenia una mica preocupada a la mestra. Perquè, no és
que fes un joc més tranquil, sinó que directament es passava tota l’hora
asseguda a un banc mirant com els altres nens jugaven i quan era l’hora de
recollir, llavors es posava ella a jugar.
La tutora i jo havíem comentat
que potser es tractava del soroll, ja que en aquella aula hi ha molta remor i
la nena és molt i molt sensible, que no tranquil·la. Així que l’educadora va
decidir que a la reunió amb els pares, quan venguessin a recollir l’informe,
parlaria amb ells.
Avui, que ja hem tornat de les
vacances de Pasqua i que la mestra ja havia parlat amb els pares, la docent i
jo estaven comentat què fer. Doncs, els pares havien suggerit posar-li taps de
silicona, però pensavem que si ho fèiem així, tal vegada, sempre n’hauria de
portar. I l’altra opció, que suggeria la mestra, era tallar la sessió de
psicomotricitat als cinc minuts i començar a recollir i quan la nena comences a
jugar, reprendre-la per a la resta de la classe. No obstant, aquesta opció, a
mi no m’agradava, perquè era massa perjudicial per a la resta, doncs els hi
tallaven el joc sense sentit.
Així que, disposades a posar-li
els taps, com a millor opció, al moment que els nens s’estaven llevant les
sabates i posant-se els mitjons, ens adonem que la nena també ho esta fent i
que estava disposada a començar a jugar amb els altres, sense cap tipus d’intervenció
nostra. És a dir, hem hagut de reconduir la nostra actuació, doncs sembla que
els pares havien parlat amb ella i això l’havia donat seguretat per a actuar
amb normalitat durant la sessió de psicomotricitat.
No és
realment impressionat com pot canviar tot amb una bona intervenció i una bona
comunicació?
No hay comentarios:
Publicar un comentario