Hi ha moltes coses a aprendre.

Després d’aquests mesos de pràctiques i de reflexió constant m’agradaria tancar aquesta etapa amb una valoració.

Durant aquest espai de temps han succeït moltes coses, unes que m’han agradat més i altres menys, però totes útils en aquest camí constant de l’aprenentatge on, gràcies a totes aquestes situacions, he aprés més de mi mateixa.

He pogut constatar algunes de les meves limitacions per millorar-les en un futur, com no tenir prou estratègies per sortir d’una situació imprevista com és que els infants acabin la feina o activitat prevista abans del temps preestablert. Això, per a mi, al principi era un moment d’angoixa probablement perquè sóc de ment calculadora i m’agrada tenir-ho tot ben organitzat i quan alguna cosa no va com esperava doncs em posava nerviosa, però després de viure diverses situacions d’aquestes he aprés a assumir-ho, ja que els nens són imprevisibles i això hi ha que aprofitar-ho. Et fan evadir-te de preocupacions innecessàries i entendre que allò vertaderament important és el goix que senten en realitzar alguna cosa que els hi agrada.

Però no penseu que tot ha estat “patir”. Paral·lelament he vist créixer els meus punts forts o capacitats, és a dir, un context tant idoni com és la vida diària a una classe pot ser esgotador però també molt enriquidor. Deixa que realment puguem desenvolupar les nostres capacitats i posar-les en marxa, en el meu cas en relació a la documentació, m’he adonat que m’agrada enregistrar les situacions per després aprofitar-les en comunicació amb les famílies o amb els mateixos nens i potser això té alguna cosa a veure amb la meva capacitat reflexiva, no ho se.

I com no pot ser d'altra manera, encara ens queden moltíssimes coses a aprendre i moltes més a fer. És per això que els meus objectius de cara al futur són seguir fent i aprenent i, a poder ser, tot plegat com suggereix Schön (1992) amb el seu concepte “leerning by doing”.

Han hagut canvis...

Com ja sabeu vàrem començar el projecte anomenat “Sant Carles als ulls de les casetes” i com a qualsevol activitat, per molt ben planificada que estigui, sempre hi ha canvis. 

En aquest cas el canvi va arribar després de realitzar les dues primeres sessions, una primera d’observació del poble (oliveres, font i església) i la segona de reflexió. La idea principal era que a la reflexió la mestra planteges preguntes, arran de la visualització de les fotos realitzades a la primera sessió, i que els nens anessin explicant que era el què havien vist. Però, què va succeir? Que els nens s’inventaven les respostes, no deien el que realment havien comentat quan havien trobat coses interessants a l’observació. Per exemple, ells van trobar un pou tancat amb una porta i picaren la porta, la qual produïa un so llarg, i a la reflexió deien que havia un lleó o un elefant, etc.

Encara així, la mestra va intentar redirigir la conversa però va ser impossible ja que en veure altra imatge es seguien inventat les respostes. Per tant, vam haver de desistir i entengueren que la conversa en situació real és molt més útil que no pas posposada, cosa que anotarem per properes activitats.

D’igual manera, la tercera sessió (visitar el carrer de vianants) va ser substituïda per dos sortides al bosc, ja que començava el bon temps i els nens venien contínuament a classe amb floretes. Per tant, van decidir fer una sessió per agafar floretes i veure els bitxets que en elles viuen i una quarta sessió per anar al bosc on hi havia moltes plantes i molts animalets.

La plasmació és important.

He pogut observar diverses sessions de psicomotricitat a la classe de 4t d’EI i m’he adonat que no moltes vegades existeix el moment de conversa i plasmació de les sensacions. No se ven bé quina és la raó per la qual a la majoria de les sessions no es realitza aquesta part tant important de les classes de psicomotricitat, però en la meva opinió s’hauria de cercar un moment de parlar sobre allò viscut i posteriorment poder-ho representar, ja sigui amb plastilina, amb dibuixos de forma individual o amb un gran mural de paper continu, doncs possibilitats n’hi ha de molt diverses.

Potser no es realitza aquest moment perquè el gimnàs ha de ser ocupat per un altre grup i no se li pot dedicar el moment necessari, però per solucionar aquest fet podrien portar a terme aquesta part a classe, com sí es fa a una de les classes de 5è d’EI, després, clar està, de fer una mica de descans, però sense fer conversa.

Atès que, segons el meu punt de vista i segons el llibre La psicomotricidad en la escuela: una práctica preventiva y educativa (2001, 107), aquest moment és privilegiat i ajuda al nen a “prendre distància de l’activitat motriu per passar a altres nivells més elaborats i cognitius”, doncs amb aquest tipus de tasques s’afavoreix la representació mental de tot allò que s’ha viscut anteriorment.  

Les fotos dels infants són un recurs més.

Després d’estudiar minuciosament el material de la classe m’he adonat que per tot arreu es podien trobar fotografies dels infants com a recurs educatiu i és per aquest motiu que he decidit dedicar-li una entrada a aquest tipus d’aprenentatge.

És a dir, la mestra utilitza les fotos dels nens com a element identificatiu per als nens i les associa a altre element, com pot ser el caseller on guarden les feinetes. O les posa al costat del nom del nen per a que comencin a aprendre les lletres del seu nom, o a sobre de la inicial de cada nen.
O sigui, amb elles ha creat nombrosos recursos útils per al funcionament de la vida diària, com les targetes per als racons i dir en quin racó es troba jugant cada nen, o simbòliques per als nens, com les que es troben al trenet dels mesos del any on es representa en quin mes és l’aniversari de cada nen o els pastissos que simbolitzen quants anys tenen els infants i es representa també el trasllat del pastís dels tres anys al dels quatre anys.

En altres paraules, amb les fotografies, que són elements molt identificatius per als nens, es poden treballar infinitat d'esdeveniments si es fa de forma acurada i havent-ho reflexionat anteriorment.

Tallers intracicle.

Els dijous després de fer l’assemblea d’arribada tot el cicle d’infantil del CEIP Sant Carles fa tallers. En concret són set tallers, on cadascuna de les tutores d’infantil (una de 4t, dos de 5è i dos de 6è), més l’especialista de música i la d’anglès es responsabilitza d’un d’ells.

L’activitat consisteix en repartir els boixos de cada classe en grupets d’entre tres i quatre infants per a assignar-los un taller determinat, de manera que cap nen no vagi tot sol a l’activitat i pugui anar, almenys, amb un o dos companys de la seva classe. Per aconseguir aquesta distribució una de les mestres s’encarrega de fer els grups abans del inici de cada trimestre i després el dia que toca el taller cada tutora posa el número, amb gomets a la solapa de la camiseta, corresponent al taller que li toca a cada nen, de tal manera que els nens no repeteixin activitat.

Els tallers que hi ha són: el de música, anglès, cuina, art, conta contes, interactiu i experiments. A cada trimestre l’activitat que es fa a cada taller és diferent, és a dir, si al segon trimestre, al taller de cuina, es feien seriacions en forma de pinxet amb aliments, al tercer trimestre es fa una altra cosa, que en aquest cas és crear animals de la primavera, després de sentir un conte envers aquesta estació, amb pasta de sucre.

Com que és complicat explicar en poc espai tot el que es pot fer en aquests tallers i quines són les competències que es treballen, doncs és un moment molt adient per veure com ajuden els petits als grans, entre altres coses, vos deixaré aquí un recull de fotografies que vos donaran una petita idea del que es pot arribar a fer a cada taller.

Un claustre sobre la felicitat.

Avui el claustre estava dedicat a la felicitat. Més concretament per compartir aquelles impressions dels alumnes sobre com podem aconseguir, entre tots, situacions més felices a l’escola. Però abans de compartir allò que havien dit els representats de cada grup envers això, la directora ha explicat que, segons la seva opinió, no podíem pretendre que els alumnes reflexionessin sobre aquest tema tant complex sense haver-nos aturat nosaltres a fer-ho. Així que ha proposat que cadascú escrigués a un paper allò que, segons cadascú, un mestre necessita per ser feliç a l’escola. De manera que l’equació quedava: MESTRE + FELICITAT = ....

I al final una de les mestres ha llegit tots els papers en veu alta, quedat reflectit que allò més important per als mestres del CEIP Sant Carles és la tranquil·litat, el suport dels companys, el recolzament dels alumnes i la no imposició d’un currículum tancat per tal de tenir felicitat a l’àmbit escolar.

Els escrits dels mestres envers la felicitat.

I ara, una vegada a casa, un s’atura a pensar i es pregunta: això ho deuen fer tots els mestre? (El fet d’aturar-se a reflexionar). I al claustres, es pren tanta consciència de la importància de la implicació de tots els mestres en una mateixa tasca? I després de portar-la a terme, s’aturen a valorar-la?

La meva opinió és que si ni tants sols es fa a la universitat, el fet d’escolar als alumnes i les seves opinions com a subjectes que viuen de prop els canvis i els processos, com podem fer entendre a la resta de la societat que allò que pensen i veuen els nens és tant important com el que pensem nosaltres, només que des d’un altre punt de vista? 

Les famílies ens acompanyen a veure el terrissaire.

Avui “Les Casetes” han fet una sortida per anar a visitar un terrissaire que es diu Adrià i té el seu taller molt prop de Vila. Allí ens ha mostrat el seu taller on tenia un torn, que feia girar amb el peu, on posava el fang per fer les peces. A més ens ha ensenyat com fer un plat, una tassa, l’ansa d’aquesta, un cosiet i una vidriola en forma de porquet, amb orelles i tot. Després ens ha explicat que per a que les peces quedessin fortes s’han de ficar dins un forn i ens l'ha mostrat, podent observar que aquest era molt més gros que el de casa nostra.

Finalment ens ha portat a la seva botiga i allí hem pogut comprar un cosiet per a cada nen i tot això amb la companyia de dues mamàs, la tutora i la mestra de suport.

És per això que aquest  temps, més després l’estona que hem tingut per anar al parc de Vila, ha estat un bon espai per a compartir impressions amb les famílies i que elles pogueren veure com de complet pot arribar a ser un dia a l’escola, doncs han estat amb nosaltres des de l’assemblea fins l’hora de sortir. Per tant, han compartit amb nosaltres el “Bon dia”, el moment de fer fila, el viatge amb bus, la trobada amb el terrissaire, l’esmorzar, el joc al parc, la tornada i la sortida.

N'Adrià ens explica coses del seu ofici.

En la meva opinió aquest moment compartit és molt enriquidor per a la mestra, per als nens i per a les famílies que ho viuen, ja que, com ha dit una de les mamàs, poden veure com es comporten els nens en societat, com saben dir “Bon dia” quan entren a un lloc, com es mengen el menjar sense queixar-se perquè saben que fins acabar-ho no podran jugar, etc. En altres paraules, les famílies s’adonen que els seus fills poden fer qualsevol cosa i que són tant tossuts com es poden arribar a posar a casa.

Per veure més fotos aneu a la columna de la dreta, a l'apartat de "Anem a veure el terrissaire".
Esper que vos agradin.

Els dimecres mengem fruita, i...

Els dimecres mengem fruita, i sabeu què fem amb les pells? Les donem a les gallines, doncs el tercer dia de la setmana li toca a la classe de “Les Casetes” alimentar a les mascotes de l’escola.

Això ho fem després del pati i abans de descansar, doncs en fer la fila per tornar a classe la mestra tria a cinc encarregats: un agafa la bossa de les escombraries de l’orgànic de la nostra classe, un altre la de la classe de “Les Granotes” (5è d’EI, grup A), un altre la de la classe dels “Avios” (5è d’EI, grup B), el quart li demana la clau del galliner a la tutora d’aquest darrer grup i el cinquè s’encarregarà d’agafar els ous, si n’hi ha. Així ja estem llestos per pujar al pati del bosc i apropar-nos al galliner.

En arribar al indret mencionat, tots els nens es posen al voltant de la gàbia, mentre els encarregats fan la seva funció: el de la clau obri la porta, amb ajuda de la mestra, i els del menjar entren dins per buidar el contingut de les bosses. A més a més, entre tots mirem si tenen blat i aigua i intentem trobar els ous, doncs no sempre les gallines posen els ous al mateix lloc. Quan els albirem li diem a l’encarregat dels ous, ell els agafa i sortim fora. Una vegada estem fora, tornem a fer fila i: l’encarregat de la clau torna aquesta al seu lloc, els del menjar tiren les bosses al contenidor groc i el dels ous els porta a la classe dels “Ànecs” (6è d’EI, grup A), doncs la tutora del grup és l’encarregada de fer la venda entre els professors.

Després de llegir totes les tasques que poden arribar a fer els nens amb el galliner i la satisfacció que els aporta realitzar una tasca d’aquestes característiques, com és tenir cura dels animals, no penseu que és un projecte innovador?

Potser algú pensa que això no està a l’abast de totes les escoles, però segons expliquen les mestres crear un projecte com aquest no necessita més que: energia i ganes per portar-ho a la pràctica, gallines i pares o altres adults que vulguin col·laborar en la creació del galliner. Al meu parèixer no és tant complicat.

Personalment...

Sembla que el temps altera als nens i això es nota en l’ambient, en la seva actitud. Últimament estan molt moguts i no fan molt de cas, no se si és perquè a mi no em tenen tant de respecte com a la tutora o perquè simplement les situacions no són les més idònies. És per això que m’he dedicat a analitzar aquests moments, com per exemple l’entrada o la sortida. Ells semblen tenir molt clar què és el què ve abans i què ve després, doncs si et saltes alguna cosa ja t’ho estan recordant, però en canvi si qui s’ho salta és la tutora, no li recorden. Un clar exemple és a l’assemblea del mati, ella sempre fa el bon dia i miren juntament qui ha vingut, però no sempre ho fan de la mateixa manera, igual que tampoc miren sempre el temps o recorden el dia de la setmana.

Per mi això és molt important, doncs els ajudes a consolidar conceptes i a situar-se en el temps, però potser jo li done molta importància, no? És a dir, a mi m’agrada que sempre cantem tots junts la cançó del bon dia, la del pastoret per saber el temps que fa, la dels dies de la setmana per saber que toca menjar i fer, etc., però tal vegada m’hauria de conscienciar que si no és fa no passa res.

No obstant, pens que aquesta inestabilitat en les accions és la que els altera, a més del temps, es clar. O sigui, no vull dir que el fet de no cantar una cançó els alteri, sinó que realitzar moltes activitats de forma no massa organitzada és el que els produeix descontrol.

En altres paraules, amb la presa de contacte de la vertadera tasca del mestres és quan es comença a crear el seu perfil docent, observant la realitat i agafant allò que li agrada i el que no del que esta vivent, no? 

Sant Carles a través dels ulls de “les casetes”.

Aquest és el títol del projecte que hem començat a redactar aquestos dies i neix gràcies a la capacitat d’observació tant diferent que tenen els infants. És a dir, com tots sabem els nens entenen el món que els envolta d’altra manera, bàsicament perquè el miren des d’una altra perspectiva, amb uns altres ulls i aquest és l’objecte d’estudi d’aquesta nova iniciativa, però centrant-nos amb el nostre poble: Sant Carles.

Per programar-ho hem necessitat prop de tres sessions, una per decidir el tema, d’entre altres no tant atraients; una segona per determinar els moment de la setmana per fer-ho (els dimecres abans del pati), la durada en sessions (tres, dos excursions i una reflexió) i què és el que observarem (l’església, les oliveres, la font i el carrer peatonal); i una darrera per organitzar cada sessió en parts (anar fins al poble, pati, activitat i tornada). A més a més, avui hem comunicat a les famílies aquesta sortida i els hem demanat ajuda. I tot això ha quedat registra per escrit per a que la mestra pugui fer el document formal que fonamenta aquesta proposta.

Igualment, hem decidit que, per a que les famílies entenguin la importància de l’activitat, anirem recollint fragments de converses entre els boixos i farem fotografies per després fer un llibret per a cada nen i així, també, tenir recursos per crear un futur plafó de documentació.
Per seguir llegint anar aquí.

Exposició setmana cultural

Després de tota la feina de la setmana cultural i en haver passat la Pasqua, tots els mestres dediquen l’hora exclusiva del primera dia de tornada a organitzar la sala d’ordinadors. I, amb algunes mostres del material creat pels alumnes, convertir-la en una exposició que deixi veure, a qui es passi per l’escola, què és el que es pot arribar a fer amb una mica d'imaginació, temps i molt d’entusiasme.

En altres paraules, aquesta mostra és un clar exemple del que fan els nens i de tot el que poden aprendre. De manera que les famílies podrien conèixer el que es realitza al centre amb una bona difusió, doncs l'exposició és un bon recurs comunicatiu, però, en la meva opinió, no s'ha donat a conèixer aquesta iniciativa ni amb notificacions escrites ni amb comunicació verbal, només a infantil amb la pissarra que tenen a l'entra de l'aula. No obstant, és una llàstima que la resta de cursos no li donin la importància que es mereix perquè és un gran recurs per a que les famílies valorin de veritat el que es fa a l'escola.

Setmana cultural.

Al CEIP Sant Carles, abans de Pasqua, es realitza una setmana cultural (els tres dies abans de Dijous Sant) on es tracta un tema concret triat pel claustre, mitjançant tallers intercicle. Enguany la temàtica han estat Les dones inventores i les seleccionades han estat: M. Montessori, M. Curie i C. Payne, una per cada dia.

Assemblea de grans i petits.

Durant aquells dies es varen fer moltes activitats relacionades amb allò descobert per cadascuna de les dones; per la Montessori, els mètodes i estratègies educatives amb els seus materials; per na Payne, una astrònoma que descobrí que les estrelles estaven compostes bàsicament d’hidrogen, es tractaren els planetes o les constel·lacions; i per na Curie, que descobrí nous elements com el radi i la radioactivitat, es tractà el cos humà mitjançant radiografies o fets semblants.

Realment varen ser unes jornades diferents i molt interessants on poguérem observar com interactuaven infants de tres anys amb nens de quatre, cinc, sis... fins a dotze anys. A més vaig poder presenciar la importància i la utilitat del fet que els boixos grans tinguin cura dels petits, doncs els havien d’anar a cercar a la seva classe pel matí i tornar-los al mig dia, o com els grans aprenien de les rutines dels petits, com és el moment del descans per a calmar les energies després del patí, o simplement el fet de compartir tasques i repartir-les per aconseguir una fita comú: aprendre tots junts per poder-ho plasmar a un plafó, els quals es mostraren a una exposició (veure entrada).

Tots feim descans.

Potser aquesta activitat sembla massa diferent, molt difícil de portar a la pràctica o no se com definir-ho, però en veure com els mestres de diferents nivells i àrees col·laboren junts durant setmanes, viure en primera persona el nerviosisme de si l’activitat serà massa fàcil per als grans o molt difícil per als petits, cercar tasques alternatives per a tots, etc. Tot això és realment un exercici de pedagogia que hauria de viure qualsevol mestre, doncs ajuda a valorar molt més qualsevol tasca i a més ajuda a tots a sortir de l’ensopiment de la vida diària.

Reconducció.

Cada sessió de psicomotricitat és diferent igual que cada nen.

Durant aquest mes que he estat a l’escola mai havia vist a una de les nenes jugar a les sessions de psicomotricitat, cosa que tenia una mica preocupada a la mestra. Perquè, no és que fes un joc més tranquil, sinó que directament es passava tota l’hora asseguda a un banc mirant com els altres nens jugaven i quan era l’hora de recollir, llavors es posava ella a jugar.

La tutora i jo havíem comentat que potser es tractava del soroll, ja que en aquella aula hi ha molta remor i la nena és molt i molt sensible, que no tranquil·la. Així que l’educadora va decidir que a la reunió amb els pares, quan venguessin a recollir l’informe, parlaria amb ells.

Avui, que ja hem tornat de les vacances de Pasqua i que la mestra ja havia parlat amb els pares, la docent i jo estaven comentat què fer. Doncs, els pares havien suggerit posar-li taps de silicona, però pensavem que si ho fèiem així, tal vegada, sempre n’hauria de portar. I l’altra opció, que suggeria la mestra, era tallar la sessió de psicomotricitat als cinc minuts i començar a recollir i quan la nena comences a jugar, reprendre-la per a la resta de la classe. No obstant, aquesta opció, a mi no m’agradava, perquè era massa perjudicial per a la resta, doncs els hi tallaven el joc sense sentit.

Així que, disposades a posar-li els taps, com a millor opció, al moment que els nens s’estaven llevant les sabates i posant-se els mitjons, ens adonem que la nena també ho esta fent i que estava disposada a començar a jugar amb els altres, sense cap tipus d’intervenció nostra. És a dir, hem hagut de reconduir la nostra actuació, doncs sembla que els pares havien parlat amb ella i això l’havia donat seguretat per a actuar amb normalitat durant la sessió de psicomotricitat.

No és realment impressionat com pot canviar tot amb una bona intervenció i una bona comunicació? 

El descans i la higiene també són situacions educatives.

Cada dia abans d’esmorzar hi ha un moment d’higiene que és on els nens es renten les mans. Per això necessiten arromangar-se les mànigues dels jerseis, agafar una mica de sabó, rascar les mans, esbandir-se-les i eixugar-se-les amb un paper, a més de tirar aquest a la paperera.

Tota aquesta seqüència d’accions conformen una situació educativa, no només per la importància de la higiene personal, sinó pel fet de realitzar tot això d’una forma autònoma i amb molts altres infants al seu voltant, el que implica que l’adult no estarà només per un dels nens sinó que ha d’atendre’ls a tots.

Igualment, durant l’esmorzar són els propis al·lots els que obrin els seus menjars i s’alimenten. Si han menjat iogurt han de netejar la cullera i eixugar-la, a més de recollir els papers per tirar-los a la paperera, recollir la motxilla i fer neta la taula. Després, han de posar bé la cadira i cordar-se la jaqueta tots sols, realment tota una enfeinada.

D’altra banda després del patí els nens fan un petit descans amb l’ajuda de musica relaxant on han d’estar en silenci i intentar no molestar als demés boixos. De manera que en acabar se’ls fa anar, per grups, al bany, on veuen aigua i es renten les mans.

Així que hi ha molts de dies que, mentre la mestra prepara la següent activitat, jo m’encarrec d’aquests dos moments. Els quals fomenten una convivència sana creant contextos de benestar i tranquil·litat, afavorint d’aquesta manera diferents situacions educatives.

Els informes.

Avui he pogut assistir a una entrega d’informes a una de les famílies. En ella he observat que la mestra primer feia comentaris verbals a la mare, fent referència a esdeveniments o actituds del nen en situacions concretes.

Aquestes observacions sempre eren explicades i contextualitzades, de manera que els familiars poguessin entendre la rellevància d’elles, a més de comparar-los amb les actituds del nen a principi de curs. És a dir, es feia especial menció a l’evolució, com per exemple que a principi de curs li costava molt menjar sense embrutar-se i embrutar als companys, però que ara ja sap alimentar-se assegut i sense fer cap desastre, o que quan té un problema ja té prou confiança per explicar-li a la mestra. O sigui, des del meu punt de vista, la primera intenció de l’educadora era fer sentir bé als pares informant-los de tots els avanços que ha fet el nen.

Després han comparat comportaments de casa i l’escola, per resoldre alguns dubtes de la mare i han seguit amb una menció dels ítems més destacables de la fulla d’avaluació. De manera que tot allò que pogués suscitar algun dubte, amb les observacions o matisos de la mestra quedés resolt. Doncs, l’informe que se’ls hi entrega consta de quatre parts (adaptació, coneixement de l’entorn, coneixement de si mateix i llenguatges) i a cadascuna hi ha un nombre d’ítems, els quals es contesten amb les variables: sempre, quasi sempre, de vegades, mai i quasi mai. Així que és obvi que contestar una pauta com “respecta les normes” amb un “de vegades” és bastant ambigu i requereix d’una explicació.

I per finalitzar la tutora ha demanat les impressions dels pares envers alguns temes, com el reconeixement de les lletres, ja que és allò darrer que han treballat. Cosa que li ha donat peu per contar quines són les fases que segueixen els nens en l’aprenentatge lecto-escriptor, per a que així la família entengués perquè el nen ha deixat de fer gargots per passar a fer boles amb palitos i algunes lletres, sobre tot les del seu nom.

Ha estat un espai de temps curt però on he entès la rellevància d’una comunicació sana i constant amb les famílies, per a que així elles estiguin tranquiles i entenguin la importància de les primeres adquisicions.

El pati.

Els infants de tres anys poden anar al pati del parc o al pati del bosc, depenent de les seves demandes o de la decisió de la mestra, sense seguir cap tipus de criteri visible.

Normalment van al pati del parc on hi ha dos espais: l’arener i els gronxadors estàtics. A més, quan estan a aquest espai la tutora els hi treu pales i cubs per a jugar amb la sorra i motos de plàstic per a jugar a la part pavimentada. Aquí, dia sí i dia també, hi ha baralles per la possessió de les motos a no ser que la mestra decideixi no treure-les, per no sentir-los queixar-se constantment.

Moment de conflicte amb les motos.

No obstant, quan ha plogut i la sorra està humida o quan els nens ho demanen van al patí del bosc on no tenen cap tipus de material, però on, majestuosament, tenen menys conflictes i juguen a coses molt diverses.

Personalment, després de pensar-ho molt, he arribat a la conclusió que quant més estris innecessaris els hi donem més minva la seva imaginació i es deixen emportar pels patrons consumistes i possessius que reben de la societat.

En altres paraules, és realment preocupant que molts al·lots de tres anys no sàpiguen jugar a res si no és mitjançant amb un objecte, ja que és més o menys habitual que els infants d’aquestes edats no realitzin un joc en parella o col·laboratiu, però és alarmant que el fet de tenir un objecte els hi condicioni la seva acció. Doncs, és obvi que imaginació tenen, perquè quan estan al bosc se les tenen que enginyar amb el que troben.

Per a mi, realment és un motiu de reflexió, atès que em fa qüestionar-me moltes vegades el meu perfil ètic i totes les meves conviccions, per almenys intentar esbrinar quin podria ser el motor del canvi.

Piscina amb pares vs. autonomia

En la piscina es desenvolupen moltes capacitats i competències a més de ser un moment per compartir. Perquè per anar-hi hem d'anar amb autocar, on hem de cuidar del nostre company i cordar-nos el cinturó; al vestuari ens hauríem de llevar la roba i posar el banyador tot solets; i a la piscina fer cas al monitor i intentar no plorar.

Realment és una activitat molt completa per als nens de tres anys perquè aprenen i consoliden moltes adquisicions. Quin és el problema? El temps, ja que cada grup només té 15 minuts per canviar-se abans que entri el següent grup al vestuari i això fa que els pares que venen a col·laborar en comptes d’ajudar, ho facin tot sense donar temps a que els nens provin.

Des del meu punt de vista, potser la tutora hauria de ser més insistent en aquest aspecte, doncs hauria de recordar-los que la funció de l’adult en aquesta activitat és d’ajudant. A més de recordar-los que no només han d’assistir als seus fills i als amics dels seus fills, sinó a tots els nens de la classe.

Però aquí entrem en un conflicte, atès que la mestra és conscient de tot això perquè jo li he fet saber el meu punt de vista i ho comparteix, però no sap ben bé com dir-li això a les famílies.

Potser aquest fet, com comunicar informacions difícils als familiars sense fer-los sentir malament, seria una tasca important sobre la que reflexionar, no? 

Documentació.

Com ja sabeu la setmana passada vàrem anar a visitar la granja i férem moltes fotografies, per tant la tutora em va suggerir si volia fer jo el plafó de documentació. I li vaig dir que sí.

Així que la mestra em va passar totes les fotos que ella i la mestra de suport havien fet i les vaig ajuntar amb les que jo havia fet. A més, un dia, en un moment que érem quatre adults dins la classe, vaig aprofitar per anar a la sala d’ordinadors i cercar imatges relacionades amb la granja.

De manera que, durant el cap de setmana em vaig posar mans a l’obra. Vaig cercar paper contiu, cola, tisores i un bolígraf. Volia fer un plafó diferent, en el que sortissin imatges sobre la granja, fotos dels infants durant aquesta excursió i frases explicatives, però no volia crear una cosa massa espectacular, doncs la documentació que té la mestra a la classe era bastant sòbria i no volia que la meva destaques.

Per tant vaig acabar organitzant les imatges de forma cronològica i a cadascuna li vaig atorgar una frase i, de vegades, un dibuix. Voleu veure el resultat?

Psi - co - mo - tri - ci - tat.

Els dimarts són els dies que fem psicomotricitat a tres anys. El moment és després del pati. En aquest espai de temps els nens, abans de començar, van a l’aula i és relaxen, veuen aigua i fan pipi. Tot això, normalment ho organitza la mestra de suport mentre la tutora va al gimnàs a preparar la sala.

Quan arribem a la sala de psicomotricitat els nens van directes als bancs, es lleven les sabates i les jaquetes i van a seure al costat de la tutora, que està al terra, esperant amb els mitjons. En estar tots preparats la mestra, si escau, introdueix verbalment algun nou material i recorda la màxima norma: respectar als altres per a que tots estiguem contents.

Seguidament, comença amb un ritual en el que fa servir les síl·labes de l’activitat. Amb “psi” tots fem un gest afirmatiu amb el cap, amb “co” ens posem les mans prop de la boca per fer l’eco, amb “mo” fem un gest de córrer amb els braços, amb “tri” posem tres dits, amb “ci” tornem a assentir i amb “tat” ens tapem la cara amb les mans i traiem el cap. Després la mestra conta fins a tres i els hi dona la sortida per desfer la torre de seguretat.

Els nens juguen lliurement amb els materials, com: matalassos de diferents grossors, pilotes de diferents mides, mòduls de diverses formes i, depenen de la sessió, es posen cordes, xanques, teles o cèrcols. I de normal la mestra no intervé si no és per ajudar a solucionar un conflicte o per a incitar o expressar alguna acció verbalment. Un exemple és que l’altre dia un dels nens va crear un cercle amb dues mitges llunes, però ho va fer sense voler, i en adonar-se li va dir a la mestra: “mira un rodó com els de la classe”. Aquest havia reconegut una figura que havíem estat treballant a classe amb una activitat molt significativa per a ell.

Pel que he observat, la majoria dels nens fan un joc molt sensoriomotor i encara no s’endinsen en un joc simbòlic, encara que es pot observar com de tant en tant algun nen diu que juga a ser un monstre. És per aquest fet que quan es posen les teles no els hi fan molt de cas i s’estimen més jugar a estirar-se amb la corda, saltar sense parar a sobre dels diferents matalassos o mòduls i amuntegar aquestos.  

Quan ja porten una bona estona jugant, uns vint minuts, aproximadament, la mestre els hi dona el primer avís que informa que “en cinc minuts començarem a recollir”. Els nens l’escolten atentament, per tant en passar aquest temps i la mestra indicar que ja s’acabat el temps de joc ningú sol tenir pegues. Així els boixos se’n van als bancs, es lleven els mitjons, fan una boleta amb ells i es posen les sabates i la jaqueta, perquè una vegada estan llestos poden ajudar a la mestra de suport a recollir el material.

Per finalitzar la sessió, normalment la mestra els posa música per fer un temps de relaxació, els conta un conte o pinten un dibuix al que representen allò que han fet a la sessió.

En altres paraules, des del meu punt de vista són sessions bastant completes on es segueixen treballant les normes i les rutines i on s’intenta donar resposta a les necessitats psicomotrius dels infants, però potser s’hauria de treballar una mica més la darrera part, doncs sempre és important que els nens reflexionin sobre el què han estat fent i no només les vegades que es fa un dibuix.

Un nou racó: la granja.

Durant aquests darrers dies la mestra ha estat introduint paulatinament i de maneres diverses tots els elements de la granja per a crear tots JUNTS aquest nou espai.

Tot va començar el dia que un dels nens va portar un conte de la granja. En aquella jornada tots varem mirar el conte i en veure l’entusiasme que aquest tema presentava la mestra va decidir que ja era el moment de començar a elaborar el nou racó.

Així que, primer, va presentar els animals com una sorpresa, va tapar la capsa que els contenia i cada nen havia de ficar la mà a sota de la tela i treure un objecte. Totes els objectes extrets eren animals, de la granja o no, així que entre tots decidíem on vivien normalment els animalets que anaven sortint: a la granja, al circ, a la selva, ...

Un altre dia varem aprofitar els punts de llibre amb formes d’animals que havia creat una mamà per posar-los sobre plastilina i així poder-los fer servir com a titelles per al nostre futur racó. I, abans de començar el joc per racons, la mestra va presentar l’edifici de la granja i les seves parts.

A més, com ja sabeu ahir varem anar a visitar una granja de veritat, per tant vàrem aprofitar per demanar als grangers palla de veritat i així fer el nostre racó més real.

Ara ja només ens quedava cercar alguns pots per poder posar aigua dins i que així els nostres animals la tinguessin per a beure i establir les normes del nou racó. Per a aquest fet em necessitat incorporar un element nou: l’escombra i el recollidor, per a no deixar brutor pel terra en haver jugat.

A més a més, aquest dies també hem incorporat una nova manera d’anar als racons. Doncs, els nens ja han entès que són un espai on es pot anar a jugar en determinats moments i que a cada zona hi ha unes normes. Així que hem posat al costat del nom de cada racó una cartolina amb el nombre de velcros indicant el nombre de nens que poden entrar a l'espai, de manera que cada nen agafarà el seu nom i l’aferrarà a la veta adherent del racó que vulgui anar, però si tots els velcros estan plens vol dir que a aquell racó ja no hi pot anar ningú més.

Aquí vos deix el procés amb imatges per a que ho pugueu veure millor.

A la granja aprenem tots.

Avui hem anat d’excursió a la granja ecològica de Can Pere Musson i hem pogut veure arbres que fan fruita com el cirerer, plantes que en posar-les al menjar donen un gust especial com la menta i molts animals com: porquets, ovelles, conills, gallines, vaques i bous. A més, ens han explicat com es planten les herbes que mengen els animals i quan es poden plantar les plantes que mengem nosaltres. I inclòs ens han deixat escampar les llavors del blat per allí on acabava de passar el tractor.

Tot això ho hem fet amb la companyia de la mestra de "Les casetes", la mestra de suport i tots els treballadors de la granja.

Però hem tingut algun conflicte.

Un regal de Can Pere Musson

Després d’un parell de setmanes amb el grup m’he adonant que tots els nens són diferents i que potser la mateixa tècnica no serveixi amb tots i avui ho he posat en pràctica. Hi ha algun nen que és més tossut que la rest i quan se li fica una cosa al cap o no se li fa el cas que ell demana s’enfada i potser fa un espectacle, però aquest es pot aturar si s’actua a temps. Doncs això ha set el què he fet jo.

El nen s’ha enfadat perquè una de les mestre li ha llevat les pedres amb les que estava jugant i quan ha estat l’hora de fer la fila per anar a veure les plantes ell no ha volgut donar la mà al seu company. La mestra ja estava cansada de fer-li el gust així que li ha advertit que si no es posava a la fila no podria visitar els animals, però aquest avís li ha fet de lluny i sense mirar-lo als ulls així que ell no li ha fet cas.

Quan la fila ja estava caminant jo m’he apropat a ell, m’he posat a la seva altura i li he pujat la barbeta per a que em mirés als ulls. Llavors li he demanat si ell volia veure la granja, ha tardat una miqueta en contestar, però al final ha assentit amb el cap. Per tant, jo li he dit, doncs has de donar-li la mà al teu company i has de fer cas a la mestra, perquè sinó no podrem veure els animals i li he oferit la meva mà. Després, d’uns segons ell l’ha acceptat i a anat a fer la fila.

Potser, tot això és una tasca insignificant, però per a mi, que ja no sabia de quina manera havia d’actuar amb aquest nen, ha suposat un alleujament i m’ha fet agafar forces per seguir endavant.

Per veure les fotos d'aquesta excursió mireu al marge dret.